dijous, 13 de setembre del 2012

Excursió de l'Onze de Setembre - Diumenge de turisme

Després de dormir quasi 10h, el diumenge ens vam llevar amb "agulletes", o si res més no, jo si. "Agulletes" als quàdriceps principalment, però també als braços. Per sort, els genolls aquest cop no se n'havien ressentit massa {gràcies als pals i a la genollera que vaig fer servir}. De totes maneres, baixar les escales per anar de les habitacions al menjador, a esmorzar, es va fer una mica dolorós. 

Tant de bo hagués sigut només una mica! ;)

Casa Moliner, hostal d'Aneto a on estavem allotjats.
Abans de marxar d'Aneto, vaig fer un petit i lent passeig pel poble lluint la meva marxa de peregrino per poder tirar unes quantes fotos.

Cases i l'església a la Plaça Major d'Aneto.

Finalment ens vam despedir d'en Mario, la Pilar i les seves filles {la familia que porta l'hostal} que durant la nostra estada a Casa Moliner ens van fer sentir com a casa totalment.

Vam carregar els nostres cotxes i vam dirigir-nos cap al punt de trobada amb la resta del nostre grup. Allà ens vam tirar una foto de grup i després, finalment, vam començar el dia de turisme.

La nostra primera parada va ser a un petit poble dalt d'un turó, Roda de Isábena. Des del poble hi ha unes vistes molt boniques de la plana a banda i banda del turó. 



Els carrers del poble, adoquinats i envoltats d'edificis de pedra eren encisadors. L'únic problema, la dificultat de caminar-hi degut a les meves agulletes. ;)  Però no hi ha res que a poc a poc no es pugui aconseguir.

Cases de pedra de Roda de Isábena.
De camí a la Plaça Major.
La Plaça Major de Roda de Isábena.

Allà vam visitar la Catedral de San Vicente mártir, que per ser un poble petitó com és Roda de Isábena, és molt gran i havia sigut molt important en el seu moment. 


El meu pare, la meva tia i la meva mare a la Plaça Major de Roda de Isábena.

L'interior de la Catedral és molt especial. Té una cripta que és descoberta i l'altar queda més elevat que la resta de terra de la Catedral. No ens van deixar fer fotos a dins, però us en deixo una, ja que és massa difícil d'explicar. Foto: aquí.


Els meus pares en un dels arcs de l'entrada de la Catedral.
La porta de la Catedral.

Al Claustre sí que ens van deixar tirar fotos, així que vaig aprofitar mentre caminàvem per damunt de les tombes dels antics sacerdots per tirar el màxim de fotos possibles de tot allò al nostre voltant.


La meva mare al claustre de la Catedral de San Vicente mártir de Roda de Isábena.
Unes petjades de gat al terra del Claustre.
Jo al Claustre de la Catedral.
Després, quan vam sortir de la nostra visita, vam acabar de donar una volta pel poble. I també vam descansar una estoneta a la Plaça Major mentre uns prenien una cervesa o compraven pa a la botiga del poble.

Les vistes des de la Plaça Major.
Raïms a fora de la botiga de la Plaça Major. Quina bona pinta oi?

Quan va començar a ser hora de dinar, vam agafar de nou els cotxes i ens vam dirigir cap a Benabarre. Allà vam anar a dinar a un restaurant que estava prou bo, tot i que no vaig tenir massa sort amb els plats que vaig escollir.

Cartell curiós d'un bar de Benabarre.
A una plaça de Benabarre: uns avis i una font.
I a ben dinat, i després d'un llarg sobretaula, vam tornar a pujar als nostres cotxes, però aquest cop per fer el camí fins a casa, a Girona.

El cap de setmana a la muntanya s'havia acabat.

dimecres, 12 de setembre del 2012

Excursió de l'Onze de Setembre - Punta Alta de Comalesbienes

Els nostres despertadors van sonar una mica abans de les sis del matí. Vam acabar de preparar les nostres motxilles i vam dirigir-nos cap al menjador per poder fer un esmorzar que ens donés molta energia per afrontar el llarg dia que teníem per endavant. 

Un cop llestos, i encara de fosc, vam marxar direcció a Vinyal, on la resta del grup estava allotjat. Allà vam trobar-nos amb la resta del petit grup (èrem 10 en total) que anàvem a fer el cim.

Després de donar-nos els bons dies encara amb cares de son, vam pujar als nostres cotxes per dirigir-nos cap al lloc d'inici de la nostra ruta, la presa de Cavallers, una porta d'entrada al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Vam aparcar els nostres cotxes, i després de preparar-nos les últimes coses, a un quart de vuit del matí començàvem a caminar. 



El sol ja havia sortit quan vam començar a caminar, però encara no havia arribat prou amunt com per il·luminar la vall per on passàvem. De moment només il·lumiva la part més alta de les muntanyes.

El reflexe de les muntanyes il·luminades a les aigües del Pantà de Cavallers.

En un punt del camí ens vam trobar aquest gos. Ens mirava de lluny i no es deixava tocar practicament. A més a més, es posava a udolar des d'un punt elevat. Com havia anat a parar aquell gos allà? Estava perdut? Udolava per reunir la seva "manada" de la qual s'havia perdut? Era un gos salvatge? 

Molts dubtes, que mai sabré. I només espero que ell estigui bé. 

El lloc de la foto que hi ha  continuació és un dels més bonics que vam passar al llarg de les 14h de caminada que vam fer durant tot el dia. No us agrada? A mi moltíssim!!!
En Cesc en un dels llocs més bonics per on vam passar.
Vam seguir encara un bon tall més fins arribar al Refugi de Ventosa i Calvell, on, després de 2h caminant, vam fer la parada de l'esmorzar. 

Les muntanyes del fons de la foto em recorden els Tres Reis.

Aquestes són les magnífiques vistes que es poden observar des del refugi. Un esmorzar amb aquest paisatge mai pot sentar malament oi?
Estany Negre amb el massis dels Bessiberri (dreta, no surt complert) i Comaloforno (esquerra) al fons.

Després del descans pertinent i de la recàrrega d'energia, vam seguir direcció al cim. Encara ens quedava un bon tram de l'excursió per fer.

El tram que vam trobar només començar a caminar, estava ple d'estanys, uns més grans i altres més petits, però tots ben bonics. 


La Laia i en Cesc atravessant un rierol.
En Sebastià i en Jordi.
Les meves xiruques mentre atravessava un rierol per unes fustes.
A mesura que anàvem avançant en la distància recorreguda i que anàvem sumant metres d'altitud, el camí, evidentment, s'anava fent cada cop més complicat.

Les dos últimes hores de camí (o potser més i tot) van ser per una inacabable tartera. Aquest tram va ser molt i molt dur! No podia fer més de dos passos seguits, m'havia de parar per descansar uns segons abans de poder continuar cap amunt.

Veieu les roques apunt de caure? Quin escàndol que faran el dia que caiguin!!!
Però tot esforç té la seva recompensa, així que després d'aquesta llarga i difícil tartera ja quasi èrem al cim! 
Molt apunt d'arribar al cim de la Punta Alta de Comalesbienes.
Hem fet el cim!!! Sí! En alguns moments del camí havia semblat impossible, però caminant a poc a poc i amb paciència, hi hem arribat!


Després de caminar unes 7h, teníem 3.014 metres als nostres peus!!!

El nostre grup parlant amb dos noies que ens vam trobar al cim.
En Cesc molt agosarat a una vora del cim.

I evidentment, les vistes des de dalt del cim no ens van decepcionar. I per fer-ho més encantador, el cel ple de núvols com de cotó fluix.

Vistes a un costat del cim.
Vistes cap a l'altre costat del cim.
Jo amb les vistes al fons, per corroborar que hi vaig arribar. No fos cas us pensèssiu que això era un "farol".
Aquest va ser el nostre, de la meva germana i meu, segon 3.000m. Tot i que no va ser el nostre segon intent. El meu primer 3.000 va ser fa molt de temps el Neouvielle (Pirineu francès). El següent any, vam intentar fer el Pic de Culfreda, però a pocs metres del cim, va començar una tempesta de llamps i trons i vam decidir girar cua abans que la cosa s'intensifiqués massa. Així, la meva germana es va quedar sense poder fer el seu primer 3.000 i jo sense poder fer el segon.

Llavors jo ja no vaig poder apuntar-me a cap més excursió, però la meva germana si. Així al següent any, degut al mal temps tampoc van poder fer el cim (tot i que crec que aquest cop ja no van ni poder començar). El següent any però, sí que van poder arribar a fer cim, el del Bessiberri (Sud, si no m'equivoco).

I així la meva germana va fer el seu primer 3.000 l'any passat!

Aquí suposadament estem dient que és el nostre segon 3000.
Després d'una estoneta al cim, temps just per gaudir de les vistes, fer una petita queixalada i recuperar forces, hem començat el camí de tornada.

Era bastant tard, el cel s'estava començant a tapar, i tornar a fer el mateix camí significava unes 5h de caminar. Era massa temps per poder arribar a temps als respectius hostals per sopar. Així que va decidir baixar pel dret! 

I tant dret que era!!! Tant que no hi havia ni camí, els camps tenien l'herba molt alta (perquè no hi havia ni una vaca allà dalt de lo dret que era) i a més a més amb forats bastant fondos on calia vigilar no posar el peu.

Abans de fer un cas, calia comprovar amb els bastons que allò era terra ferma, i no un forat mig tapat. 
El grup descansant mig coberts amb l'herba alta.
He de dir que sort en vaig tenir de portar bastons aquest cop, aquesta baixada amb tant de pendent, sense els pals, m'hauria destrossat els genolls. Ara, de la força que vaig fer amb els braços, l'endemà tenia "agulletes" també als braços! ;)

Després d'unes 3-4 hores de baixada, vam arribar per fi al camí que rodejava l'estany de Colomers. Caminar per un camí planer i fàcil després de tantes hores per alta muntanya era una delícia.



El fer les primeres passes per aquest camí, el primer que em va venir al cap va ser:
"És tota una delícia anar-s'hi passejant." i "És anar per camins que són sembrats de roses."
Frases del text de l'obra "Les dones sàvies" de Molière que vaig interpretar amb el meu grup de teatre fa 2 anys. I és que era ben cert!

Finalment, després de caminar aproximadament unes 13h, vam arribar de nou als nostres cotxes.

De camí als nostres hostals, es va posar a ploure de valent. Vam tenir molta sort que la pluja va aguantar, perquè sinó a part  que haguèssim quedat molls com ànecs, ens podríem haver fet mal baixant per on baixàvem si hagués estat moll.

En definitiva, un dia intens i esgotador, però ha valgut la pena al 100%.

dilluns, 10 de setembre del 2012

Excursió de l'Onze de Setembre - De camí cap a Aneto

A la colla dels meus pares, des de fa molts anys hi ha la tradició d'anar, un cop l'any, a fer un pic de 3.000 m. Al prinicipi d'aquesta tradició s'hi anava al voltant de l'Onze de Setembre (motiu pel qual aquesta excursió és coneguda a casa meva com l'excursió de l'Onze de Setembre). Amb els meus pares, i algun cop també la meva germana, hi havia anat uns quants anys. Llavors, però, va haver-hi un parell o tres d'anys que no es va poder fer el cim per males condicions meteorològiques, i per això van decidir adelentar l'excursió a l'últim cap de setmana d'agost. Aquí va ser quan jo vaig deixar de poder anar-hi, últim cap de setmana d'agost estava a tocar als exàmens de setembre...

Aquest any però, per algun motiu es va decidir anar-hi el cap de setmana de 7 al 9 de setembre. I jo estava lliure!!! Així que em va faltar temps per apuntar-m'hi.

Només acabar l'últim examen, els meus pares, la meva germana i en Cesc em venien a recollir a Barcelona per marxar direcció Lleida. Vam fer el camí tot atravessant Catalunya i gaudint del paissatge. Primer passant pel costat de les muntanyes de Montserrat, per després finalment acabar adentrant-nos a la plana farcida de camps de Lleida.

Mentre passàvem aprop de Lleida, el sol estava a punt de pondre's deixant a tot voltant nostre un tint de color taronjós.

Sense arribar a entrar a la ciutat de Lleida en cap moment, vam dirigir-nos més al nord, direcció a Aneto, un petit poble a cavall entre la província de Lleida i la de Huesca.

Vam seguir la carretera que ens va portar a atravessar pobles on l'olor de poma n'era el seu especial perfum. A mesura que anàvem avançant i augmentant en metres per damunt del nivell del mar, l'olor a poma es va anar difuminant per l'olor dels arbres d'alta muntanya. Els meus sentits estimulats de forma exuberant mentre treia el cap per la finestra.

No gaire més tard se'ns va fer fosc, impedint-nos així de gaudir del bonic paissatge que ens rodejava. Però com molt bé diuen, una cosa "dolenta" sempre s'acompanya d'una cosa bona. Les estrelles van començar a brillar amb la seva característica esplendor, però aquest cop al no tenir la contaminació lumínica característica de les ciutats, nosaltres en podíem gaudir al 100%. 

Al voltant de dos quarts de 10 de la nit, vam arribar a lloc. Allà, ens esperaven uns quants del nostre grup i la simpàtica família que porta la casa rural on vam anar a dormir. Tot estava apunt per sopar.

No massa més tard, vam anar a dormir. L'endemà ens esperava un dia llarg i dur.