Us presento: la família Ànec

Bé, "lo prometido es deuda", per tant, aquí us deixo la historieta de la mama ànega i els seus dos aneguets. 

Resulta, que dimecres passat quan ja marxàvem del parc a on haviem anat a passar la tarda, just després de passar per aquest lloc tan preciós. 

Eh, que és preciós? Idílic!

Doncs just després de passar per aquí, vam creuar un petit pont de fusta blanc. Mentre l'estàvem creuant, vam veure una mama ànega i els seus dos aneguets acostar-se cap a nosaltres nedant. Vam aturar-nos per observar-los, eren tan monus!!!

De seguida, però, ens vam adonar del perill que corrien els aneguets perquè estaven anant en direcció allà on hi havia una "mini resclosa" (no sé ben bé quina és la paraula per definir el que hi havia). 

{veure foto a continuació}

La mama ànega es va posar a netejar-se i els dos petits, s'inclinaven per veure l'aigua que saltava de la "mini resclosa". Tots estàvem amb "l'ai al cor" per el que els pogués passar als aneguets, però la mama ànega no semblava preocupar-se per res. 

La mama ànega rentant-se i un petit aneguet bebent aigua. 

Ampliació de la foto anterior. 

Cada cop arriscant més, per aconseguir aigua ben fresca del saltant...

Pocs instants més tard, els nostres temors s'havien complert. Un aneguet havia caigut a baix. En varies ocasions va intentar trobar una manera de pujar, però evidentment no se'n va sortir. Era impossible. L'única opció era volant, i eren tan petits que encara no volaven. 

La mama ànega seguia amb la higiene personal i l'altre aneguet bevent aigua del saltant. No va passar pas gaire estona que el segon aneguet va seguir el primer cap a baix. 

Segon aneguet a caure.

La mama ànega va seguir sense adonar-se del que passava al seu voltant fins que un dels dos aneguets va fer un mini crit. Això la va ben alertar. 

La seva actitud va canviar radicalment. Va alçar-se i va començar a buscar a banda i banda, no sabia on estaven els seus aneguets. 

Mama ànega preocupada buscant els seus aneguets. 

Els aneguets també estaven nerviosos. No sabien com tornar amb la mare. Un cop els va localitzar, la mama ànega, va volar fins a la part més baixa (els aneguets estaven a la part del mig, a la foto abans de els roques grans que es veuen) i després va anar-los a buscar. 

La veritat és que nosaltres ens vam preocupar molt més que el que ho va fer ànega. De totes maneres, he de dir que nosaltres no erem les úniques persones observant a aquesta petita família. També es va parar un dona amb un nen petit, la gent que passava afluixava i mirava què estava passant... 

Sort que al final la història va acabar amb un final feliç, la mama ànega i els seus dos aneguets nedant riu avall. 

Espero que us hagi agradat aquesta petita historieta! 

Molts petons. 

Unes quantes fotos de Lapònia... -- EDITAT

EDICIÓ: Bé, acabo d'editar el post amb uns quants peu de foto. Espero tenir acabat el post de Lapònia en breu. Però hi ha tantes coses a explicar, i que faig cada dia... que costa tenir temps per tot. Però bé, de moment us deixo amb aquest incís del que va ser el cap de setmana. 

Espero que us agradi. 

Àrea principal a Auttiköngäs: l'edifici de darrera serà un bar. 

Tots nosaltres dins d'una canoa antiga. 

Mapa de Finlàndia on podeu veure a on està Auttiköngäs.

Maquinaria antiga.

Cascada al començament de la ruta. 

L'estructura de fusta que hi ha a la part dreta de la imatge, l'utilitzaven per fer baixar troncs de fusta. 

L'Antoine observant el riu. 

La ruta va vorejant el riu. 

Aquesta és l'estructura a la que em referia. 

Formiguer enorme, n'estava ple. 

En Martin parant una mica el sol.

En Mohamed relaxant-se observant la natura al nostre voltant. 

Els pins tenen l'escorça ben taronja/vermellosa. 

Parada a una de les "cabanyes" (hut en anglès) que hi ha a la zona. Està tot molt ben organitzat.

La cabanya ja té la zona preparada per fer foc just davant. 

"Click" ha sigut el soroll del cap de setmana. En Mohamed s'ha passat el dia fent-se autofotos.

Mosquits, n'estava ple. Només arribar ens vam ben perfumar amb el meu repel·lent i crec que els vam espantar prou bé, perquè no ens van pas picar.

L'Antoine, descansant al sostre de la cabanya. 

L'Hélène i en Martin redactant la nota per la llibreta que hi havia a la cabanya. 

La nostra nota. 

Mohamed, Antoine i Hélène al pont penjant. 

Punt per observar la vista. 

Serà necessari fer auto-stop per tornar a Rovaniemi?

Un dimecres qualsevol...

El dimecres passat vam trobar-nos a la tarda a l'estació per comprar els bitllets per les pròximes excursions. El primer destí, divendres cap a Rovaniemi. El segon destí, el pròxim cap de setmana a Turku. La vida a Oulu, està farcida d'activitats i més activitats. Però és del que es tracta no? 

Mohamed, Antoine, Hélène, Karim, jo i Martin davant de l'estació. 

Després de comprar els nostres bitllets, aprofitant que feia sol (el primer dia durant la setmana), vam dir d'anar a passar la resta de la tarda a un dels molts parcs que té la ciutat. L'escollit va ser Hupisaaret, que significa funny islands (illes divertides). La Merja, una de les noies finlandeses, ens va explicar que li van posar aquest nom perquè representa que és un dels llocs on la gent d'Oulu va a passar la tarda al aire lliure i a passar-s'ho bé. 

En Mohamed tirant una foto a la meva preparació de foto automàtica!

Tots en bici menys en Martin, que no en té. 

 I és ben veritat que la gent bé a aquest parc a passar la tarda. Vam veure aquest grup de tres dones, ballant. No sabiem què era el que ballaven, així que la relacions públiques del grup, Hélène, va pregunta'ls-hi. Resulta que la dança que ballaven era israeliana.  

Tres dones ballant danses israelianes. 

També hi havia un grup de gent preparant-se per fer un pícnic al aire lliure. Era com a les pel·lis, estovalles al terra, la gent asseguda al voltant i una mini barbacoa portàtil per coure la carn. La veritat és que em van fer enveja. Un plan molt xulo tenien muntat! 

També hi havia moltes famílies amb nens petits al costat del llac alimentant els ànecs. La Liisa em va explicar que els finlandesos tenen un nom especial per aquest tipus d'ànecs, l'alimentació dels quals, és bàsicament el menjar que els donen els humans. Ara no recordo el nom ben bé, però us una cosa com "pulla" (el tíic menjar que els hi donen) "ànec". Realment, aquest ànecs no són pas normals del tot, perquè no tenen pas gens de por al humans. Per tal de menjar, s'acosten tot el que calgui, fins i tot arriben a tocar la persona. 

Pel que sembla també és un lloc típic on fer-se les fotos de casament, cada cop hi veig alguna parella. És normal de fet, és un lloc molt bonic. 

Vam anar a un cafè que hi ha dins d'un hivernacle i vam berenar allà. Tot molt bonic. Vam passar una bona tarda xerrant i menjant pastes típiques finladeses. De moment no em puc pas queixar del menjar finlandès, és bastant bo tot. Tot i que, es passen amb les patates, les posen a tot arreu!

(Ja no puc posar més fotos, el wifi ha decidit que ja havia treballat prou per avui. De fet, poder penjar tantes fotos des de casa és tot un rècord!). 

Després del berenar, vam tornar cap al centre donant un última volta pel parc. Vam veure una mama ànec i els seus dos aneguets. Una monada, però quina mala mare! (Quan pugui penjar fotos ja us explicaré perquè...)

Un cop al centre, vam anar a sopar. En una pizzeria (n'hi ha moltes), aquest cop no a Da Max, sinó a una millor. Em vaig demanar pizza amb ren. Estava bona. :D 

I després del sopar, vaig donar la jornada per acabada perquè l'endemà tocava hospital. 

Aviat, penjaré i us explicaré l'aventura d'aquest cap de setmana a Lapònia. Com a avançament, només dir-vos que ens ho hem passat genial! 

Molts petons. 

Les pràctiques

L'hospital OYS.

Encara que potser no us ho sembli, passo unes quantes hores cada dia a l'hospital. Concretament de 7:30 o 8:00 a 14:00. Sis hores diàries. No està malament. 

Doncs bé, us faré un resum del que han estat les pràctiques fins al moment. 

La primera setmana, com ja he comentat, vaig estar a la UCI. La veritat és que no m'esperava anar allà, però la veritat és que em va agradar. Sobretot, perquè vaig tenir molta sort amb el meu doctor, que a part de ser divertit, m'explicava moltes coses, tan mèdiques com no. De totes maneres, a la UCI no podia fer moltes coses. Però hi ha haver dos casos que van ser interessants. Un era un nen de 6 anys que havia sigut atropellat. Feia coseta veure'l allà tant petit i amb tants de tubs... però les infermeres el cuidaven molt bé. Amb molta delicadesa. Van provar de despertar-lo un parell d'ocasions, però no va respondre. Hagués sigut una gran alegria veure'l fer alguna cosa. El meu penúltim dia  a la UCI, vam traslladar-lo a la UCI pediàtrica, ja que estava en situació més estable. 

L'altre cas, era un noi d'uns 30 anys que havia caigut d'un tercer pis. Realment era un cas molt greu perquè tenia hematoma intracranial, fractura de pelvis, colze, vàries costelles, vertebra cervical... Vaja, una mica de tot. Un dia li vam fer una broncoscòpia i jo també vaig participar. Va estar bé! Durant el meu últim dia a la UCI, el doctor volia comprovar si disminuïnt la sedació el pacient responia. El doctor li va estar parlant i estimulant-lo, però el pacient no va fer res. Una mica més tard, quan el metge estava gravant la cinta explicant la situació del dia. Aquí, no ho escriuen ells, sinó que ho graven i després hi ha una altra persona que ho passa a l'ordinador. Mentre el doctor estava gravant, jo anava mirant al pacient (entre d'altres coses per ocupar el temps), i vaig veure que començava a fer coses amb els ulls. Com tancar-los molt fort... 

Li ho vaig dir al doctor, i ell va dirigir-se immediatament cap al pacient que aquest cop si que va respondre. Va ser una bona alegria. No va parlar, evidentment, però va complir totes les ordres que el metge li va donar. La resta de l'últim dia allà va transcorre amb normalitat. 

Aquesta setmana he estat fent pràctiques al quiròfan d'ORL (otorrinolaringologia). Tenen 5 quiròfans, però ara a l'estiu només n'utilitzen 2. Així que el dilluns va ser el dia més avorrit de la meva vida. Només vaig veure dos operacions (amigdalectomies) que van acupar màxim 2 hores en total. La resta del temps, 4 hores, les vaig passar a la saleta dels anestesistes (vaig redactar la major part del post titulat "Divendres - part 1"). 

Afortunadament, al  llarg de la setmana la situació ha anat millorant. Dimarts van operar a un pacient espanyol. El pacient parlava suec, però tampoc amb molta fluïdesa i en algun moment tenien problemes de comunicació. Al veure la situació, i que els metges m'havien dit que era espanyol i que si volia li digués alguna cosa, em vaig presentar al pacient i vaig començar a fer de traductora. Va estar bé, perquè així estava més ocupada i em sentia útil. A més a més, a tots els finlandesos els va fer molta gràcia sentir-me parlar en castellà. 

L'home just abans que s'adormis, em va explicar que un altre cop que l'havien operat li havien dit que té sang de la reialesa. Em va dir que al febrer aniria a les Canàries (d'on és ell) a conèixer la seva nova néta i de passada a averiguar la seva possible procedència de la reialesa. 

És graciós, com és la sang reial? Blava? O és que tenen un grup sanguini únic i exclusiu els membres reials? 

Un cop va acabar la intervenció i el pacient ja estava ben despert, vaig anar amb la cirurgiana a explicar-li al pacient com havia anat tot. Va estar bé fer de traductora. 

Ahir vaig veure l'extirpació d'un tumor de glàndules salivals enorme. El pacient li havia anat creixent un "bulto" durant 20 anys i ara aquest "bulto" tenia un tamany més gran que dues pilotes de tenis. És increïble com la gent deixa passar el temps. L'anestèsia i la preparació del pacient va durar 2h aproximadament. Va ser una intubació molt difícil, ho van haver de fer pel nas i va costar. Un cop intubat, van haver d'afeitar-li la barba que tenia per sobre del tumor. L'extirpació en si va durar 3h ben bones. Un cop tret, el tumor pesava 2,350kg. 

El meu uniforme.

Avui, el més interessant ha sigut que un pacient que l'estaven operant amb anestèsia local, per tant estava despert, al sentir que la cirurgiana m'estava explicant coses en anglès, ha preguntat: "És una estudiant?". La doctora al dir-li d'on era, ha dit, "Barcelona, és la ciutat on hi ha el millor equip de fútbol del món!". Evidentment, li he dit que estava 100% d'acord amb ell.   

Divendres - part 2

Vam anar en bici cap al centre de la ciutat. La primera parada era un pub anomenat "Never Grow Old". És un local tot de fusta i ple de tipus diferents de cadires, tamborets... No sé, diferent. Té el seu encant. Vam estar allà una estona i després vam juntar-nos amb la resta d'estudiants d'intercanvi i vam anar a un altre pub. Aquest ja més "disco". 

És un local bastant gran, bé, de fet, és una casa. A la planta baixa hi posen música en plan anys 80 - 90. Hi ha també una sala, que nosaltres hem anomenat "Guitar Room" on hi ha una guitarra i un piano. Tothom que ho vulgui, pot posar-se a tocar. Al voltant està ple de lloc per seure i així gaudir de la música que l'espontani del moment està tocant. Realment és molt xulo. Quan nosaltres hi vam anar hi havia un noi tocant la guitarra, i tota la gent del voltant cantant. La llàstima és que era en finlandès, però un ambient molt xulo, semblant al Kilombo (però no tant tirat) i que la música la va tocant diferents persones.

Music Room

La sala de dalt, ja és més normal, i més disco. Posen la música que es pot escoltar a tot arreu. Però està bé. Estàvem allà ballant quan al desplaçar-nos de lloc, en busca d'un lloc on no fes tanta calor, vam anar cap a les finestres. Aquestes estaven mig tapades, però al acostar-nos i mirar bé, vam veure que a fora hi havia llum, tanta com a ple dia, i eren les 3 de la matinada. 

Al cap de poc vaig marxar cap a casa, estava més que cansada. Havia sigut un dia llarg i ple d'activitats. Només dos minuts després de sortir del local, ja era a la porta de casa. Sí, és genial això de viure al centre de la ciutat. Entrava amb cura al pis, perquè la Liisa ja havia marxat i comptava que ja estaria dormint. Però no! Estava mirant capítols d'Anatomia de Grey, i jo... m'hi vaig afegir!!! :D 

Quan el capítol va acabar, jo ja m'estava adormiscant al sofà, quan la Liisa va dir: 

"Oh, the sun is rising! I'm going on a walk!" 

(Traducció: "Oh, el sol està sortint! Vaig a fer una passejada!")

Em pensava que ho deia en broma, però no. Ho deia de veritat. Li vaig dir: 

"Ok, I'm tired but if you are going, I'm coming."

(Traducció: Estic cansada, però si hi vas, vinc.)

Així que ens vam tornar a vestir, i a les 3:30 de la matinada vam anar a fer la nostra passejada. Vam atravessar la plaça del mercat direcció al mar. Vam passar entre el teatre i la biblioteca i vam creuar el pont. 

La "sortida" del sol. 

El centre de la ciutat des del pont.

La Liisa. 

Vam donar una volta per l'illa Korkiasaari per un camí que passa pel mig del bosc i cases. Realment un molt bon passeig. A continuació unes quantes instantànies al llarg del passeig. 

El restaurant on vaig anar a sopar la primera nit. On vaig sopar ren. 

La fàbrica de paper que sovint perfuma la ciutat. 

Una antiga fàbrica. 

"Sortida" del sol des d'un altre lloc. 

El camí que vam fer. (Ho sé, està borrosa...)

Una mica més de mitja horeta més tard, tornàvem a estar a casa. Aquest cop ja disposades a dormir. Havia sigut un dia intens, necessitàvem descansar. 

En breu tindreu més novetats meves. 

Molts petons.