Lapònia - part 1

I per fi ha arribat el moment tant esperat!!! Si, si, ho llegiu bé. El post del cap de setmana a Lapònia! 

El cap de setmana va començar molt d'hora, el nostre tren Oulu - Rovaniemi sortia a les 05:17 del divendres! Era dur agafar aquest tren, però si voliem fer tot el que teniem planejat era l'únic que ens anava bé. 

A les 5 de la matinada, ens vam trobar tots a l'estació. També amb la noia russa, Ilziya, que està en un altre hospital en una altra ciutat (on hi ha metges russos, i li parlen en rus, perquè d'anglès no en sap gaire) i per aquest motiu encara no l'haviem conegut. Segons en Martin, jo i la noia russa som "pen friends" perquè vaig ser jo la que li va enviar mails amb tota la informació del cap de setmana. 

Bé doncs cap a dormir al tren s'ha dit! Teniem més de 2h 30 minuts de trajecte, i a aquestes hores, de l'únic que teniem ganes era de dormir una mica més. 

El tren no era gaire modern ni macu...

En Martin buscant la millor posició per dormir. 

A les 07:47 puntualíssim el nostre tren va arribar a Rovaniemi. Ara haviem de canviar de transport, i agafar el bus que ens portaria fins a la zona on anàvem a fer una mini caminada. Per sort, amb l'ajuda d'un home i una dona, vam trobar la parada del nostre bus i ara només ens quedava esperar. Anàvem a Auttiköngäs, amb el bus direcció a Kuusamo. 

Esperant el bus. 

Un cop al bus, ens esperava un trajecte d'1 hora i escaig. El paisatge que anavem passant era preciós. El problema era tirar bones fotos. Entre el reflexe de l'interior del bus als vidres i que els busos aquí circulen molt ràpid per mini carreteretes... {La meva teoria és que com que a l'hivern amb tota la neu han d'anar ben a poc a poc, a l'estiu quan no hi ha neu, donen gas}. Així que, les fotos que tinc de paisatges no són massa maques. 

Martin i Hélène al bus.

En Mohamed al bus.

El nostre conductor. (Papa, té les teves ulleres!)

Un llac que vam passar. 

Cases al mig del no res. 

I per fi vam arribar a la nostra parada. El bus va parar al mig del no res, ens va deixar allà i va marxar. Per seguretat, en Mohamed, que té GPS al mòbil va enregistrar les coordenades de la parada {no fos cas, tot i que jo estava segura que no ens perdriem pas} i després vam començar a caminar. 

Del costat de la carretera sortia un camí, suficientment ample com per passar-hi cotxes. Aquest era el nostre. Vam caminar uns 20 minuts i vam arribar al primer "refugi" Auttiköngäs.

Camí des de la carretera a Auttiköngäs.

Altre cop, el bar. 

Nosaltres a la barca: Mohamed, Antoine, Martin, Hélène, Ilziya i jo. 

Bosc al voltant del refugi principal.

Mapa de la ruta que vam fer, només de 3'5km.

Abans de començar a caminar però, necessitàvem una mica d'energia. Vam entrar al refugi, altrament conegut com a "Day Trip Hut" i vam esmorzar. Realment estava molt net i tot molt ben muntat. Es nota que això és Finlàdia.

Preparant-nos per esmorzar.

Com? No sabeu on està Auttiköngäs? Bé, doncs aquí us deixo un mapa de Finlàndia. L'estrella més gran és allà on vam anar nosaltres, Auttiköngäs.

Ara si que ho situeu, no?

Un cop amb la panxa plena, ja podiem començar a caminar. 

Inici del camí. Gran caminada, 3'5km! ;p

Només començar, ja ens vam trobar amb la cascada que hi havia. La veritat és que m'esperava més cascades i que fossin totalment naturals. No ho eren. Havien sigut modificades per l'home per tal de transportar troncs, però no estaven pas malament del tot.  

El riu portava molta aigua, no pas clara com podreu comprovar, i tenia molta força!!! {Papa, ho veus, el que et vaig dir?}

Serà te i no aigua el que porta el riu?

Després d'unes quantes fotos amb la cascada, vam anar seguint la ruta. Teniem temps, la ruta era curta, així que anàvem parant-nos cada dos per tres. Ho haviem de fer durar no? A més, que el paisatge era bonic i ja et feia ganes d'anar parant i simplement observar el teu voltant.

El cel de Lapònia. 

El dia anterior havia sigut el dia nacional de França {el dia de la Bastille}, així que els francesos ens havien promés que ens cantarien el seu himne. I així ho van fer. Ens van explicar una mica què diu la cançó, i resulta que és bastant "sangrienta"... Després cadascú va cantar el seu himne i us podeu creure que no em va sortir més d'una frase d'Els Segadors? Com pot ser això? Quina vergonya!!! {Per compensar-ho l'endemà els vaig posar la cançó amb el youtube.}

Mohamed, Hélène, jo i Martin pel caminet de fusta. 

En Martin parant el sol. 

Contemplant la natura.

Vam tirar una mica més, fins arribar a unes escales que ens van agradar. Haviem de tirar-nos una foto... però aquest cop va ser difícil que la foto sortís bé. {Anna, jo que em pensava que estava millorant amb el trípode, però sembla que no.}

Aquesta foto és la millor de les 4 o 5 que ens vam tirar, i la veritat és que deixa molt que desitjar, però bé.

A tot arreu, hi havia aquests formiguers tants grans. És increïble. Vam estar mirant-los una estona, i per ser tant gran, no hi havia gaires formigues. Potser encara dormien. Aquí he aprés que si poses un pal/herba al formiguer, les formigues hi van ràpidament i desprenen un líquid que diuen és prou bo. La veritat és que no ho sé, serà qüestió de provar-ho no? Vosaltres ho heu fet alguna vegada? Si és així, quin gust té?

Formiguer enorme. 

I després vam arribar a la segona cabanya del recorregut. Aquesta és més senzilla i és possible passar-hi la nit. A l'anterior que era més gran, no està permès. De totes maneres, tot i faltar-li una paret, la cabanya té un lloc per fer foc just davant i una caseta annexa on hi ha ple de llenya.

Hélène, jo i Martin. 

Per fer una bona BBQ. 

Hem escoltat molta música aquí a Finlàndia, sobretot l'Hélène, que a la tele del seu pis només mira el canal musical, però crec que tots estarem d'acord que la BSO d'aquest intercanvi a Oulu és el so del mòbil d'en Mohamed al tirar una foto. Quants cop l'haurem sentit? La veritat és que no ho sé... però us asseguro que moltíssimes.

A continuació una mostra del tipus de fotos que tira en Mohamed.

Mohamed + qualsevol cosa. 

Ens havien avisat, a Lapònia a l'estiu hi ha molts mosquits. Per això, només posar el peu a baix de l'autobus, vam treure els nostres esprais i ens vam fer un bon bany. Només teniem repel·lent en Martin i jo. El meu fa una pesta increïble encanvi el d'en Martin (que és per nens) fa molt bona olor. Curiosament, la majoria de la gent va preferir el meu. Som així els humans, pensem que si fa més pudor, més espantarà als mosquits.

La veritat vam sortir prou ben parats dels mosquits, tots, tan en Martin amb els repel·lent de mosquits per nens com els altres amb el meu ben pudent. De moment estic molt contenta, pensava que es repetiria la situació de Virginia (que em van ben acribillar) però de moment (toquem fusta) no ha passat.

Mosquit perillós. 

Evidentment, durant el cap de setmana va haver-hi temps suficient com per fer el "burru" i vam riure moltíssim. Feia temps que no reia tant. Aquí un petit exemple de les tonteries:

En Martin.

En Mohamed. 

També hi va haver temps per dormir... Això d'aixecar-se a les 4 de la matinada, és cansat! A cada parada que vam fer durant el camí, i que no van ser pas poques, hi havia algú de nosaltres intentant dormir. I després de dinar, ja ni en parlem! Crec que després de l'última caixalada tots vam caure rendits!

L'Antoine descansant dalt d'una cabanya.

Havia de quedar constància de la nostra estada a Auttiköngäs, i així ho vam fer. En Martin i l'Hélène van escriure-ho i els altres vam firmar.

Deixant la nostra nota. 

El que vam esciure. Traducció: "Hola! Un lloc molt bonic, ens ha agradat molt. Ens veiem. Adéu. Martin Benco d'Eslovàquia, Nona de Girona, Catalunya, Hélène de Versailles, França, Ilziya de Rússia, Mohamed d'Egipte i Antoine de França. Som els estudiants d'intercanvi de l'IFMSA a Oulu."

Després de deixar la nostra nota per la posteritat, vam seguir amb la nostra ruta. Ja havíem fet més de la meitat de la ruta. Vaig decidir provar de tirar-me una autofoto com feia en Mohamed, però resulta que en això tampoc sóc bona... El resultat ho confirma.

Fracàs d'autofoto.

En una de les moltes parades, vam veure un animal. Al anar seguint la ruta, ens anàvem trobant diferents panells informatius de la flora i la fauna de la zona. Deia que hi havia ossos, linxs... però no vam veure cap d'aquest animals. Lúnic animal que vam veure va ser aquesta rateta.

La veieu? A la dreta del camí de fusta.

La rateta que vam veure.

Després vam caminar un mica més, i vam arribar a una zona més elevada que la resta de la ruta. Allà hi havia una torre de fusta que al pujar-hi podies veure fins molt enllà. Al costat hi havia una taula de picnic, així que vam decidir que aquell seria el lloc on dinariem. I així hi vam fer.

Vistes des de dalt de la torre. 

Nosaltres a la torre: Ilziya, Martin, Antoine, Mohamed, Hélène i jo. 

La torre. 

Un cop alimentats i havent fet la migdiada pertinent, vam recollir les nostres coses i cap a acabar la ruta. Ja no ens quedava res de camí. Vam passar l'estona que ens quedava gaudint de la natura i després vam dirigir-nos cap a la parada del bus.

La nostra parada. 

A l'anada ens havien dit que hi anèssim amb força antelació, no fos cas que el bus anès abans d'hora i com que era l'últim del dia, si el perdiem, ens hauriem de quedar al bosc. Hi vam anar, més de 30 minuts abans.

Vam esperar els 30 minuts, ni rastre del bus. De tant en tant, passava algun cotxe, però la veritat és que no en passaven pas gaires.

Carretera deserta... 

Al veure que el temps anava passant i el bus no venia, vam començar a pensar quines erens les opcions. En vam trobar 3: 

Opció 1: 

Opció 1: Auto-stop.

Però hauriem de trobar un cotxe gran, perquè erem 6 o bé dividir-nos 3 i 3. 

Opció 2: Tornar a Auttiköngäs i dormir a dins d'una de les cabanyes. Amb sort, els mosquits no se'n menjarien massa. 

Opció 3: Demanar als propietaris de la casa, que podiem entreveure en mig dels arbres a l'altre costat de la carretera, si podiem passar la nit allà. 

Quan portàvem més de 40 minuts esperant, el bus per fi va arribar!!! No hauriem de fer cap cosa rara! Podiem tornar cap a Rovaniemi tal i com teniem previst.

Bé, i aquí s'acaba la part 1 del viatge a Lapònia. Pròximament hi haurà la continuació: Rovaniemi, Cercle Polar Àrtic i Pare Noel.


Segona part del viatge a Lapònia ---> Lapònia - Part 2. 
-------

Ara estic al tren, on hi ha connexió wifi, direcció a Turku. Allà ens trobarem amb tota la resta d'estudiants d'intercanvi que hi ha a Finlàndia. Pot ser un molt bon cap de setmana, el meu últim cap de setmana a terres finlandeses. 

Us presento: la família Ànec

Bé, "lo prometido es deuda", per tant, aquí us deixo la historieta de la mama ànega i els seus dos aneguets. 

Resulta, que dimecres passat quan ja marxàvem del parc a on haviem anat a passar la tarda, just després de passar per aquest lloc tan preciós. 

Eh, que és preciós? Idílic!

Doncs just després de passar per aquí, vam creuar un petit pont de fusta blanc. Mentre l'estàvem creuant, vam veure una mama ànega i els seus dos aneguets acostar-se cap a nosaltres nedant. Vam aturar-nos per observar-los, eren tan monus!!!

De seguida, però, ens vam adonar del perill que corrien els aneguets perquè estaven anant en direcció allà on hi havia una "mini resclosa" (no sé ben bé quina és la paraula per definir el que hi havia). 

{veure foto a continuació}

La mama ànega es va posar a netejar-se i els dos petits, s'inclinaven per veure l'aigua que saltava de la "mini resclosa". Tots estàvem amb "l'ai al cor" per el que els pogués passar als aneguets, però la mama ànega no semblava preocupar-se per res. 

La mama ànega rentant-se i un petit aneguet bebent aigua. 

Ampliació de la foto anterior. 

Cada cop arriscant més, per aconseguir aigua ben fresca del saltant...

Pocs instants més tard, els nostres temors s'havien complert. Un aneguet havia caigut a baix. En varies ocasions va intentar trobar una manera de pujar, però evidentment no se'n va sortir. Era impossible. L'única opció era volant, i eren tan petits que encara no volaven. 

La mama ànega seguia amb la higiene personal i l'altre aneguet bevent aigua del saltant. No va passar pas gaire estona que el segon aneguet va seguir el primer cap a baix. 

Segon aneguet a caure.

La mama ànega va seguir sense adonar-se del que passava al seu voltant fins que un dels dos aneguets va fer un mini crit. Això la va ben alertar. 

La seva actitud va canviar radicalment. Va alçar-se i va començar a buscar a banda i banda, no sabia on estaven els seus aneguets. 

Mama ànega preocupada buscant els seus aneguets. 

Els aneguets també estaven nerviosos. No sabien com tornar amb la mare. Un cop els va localitzar, la mama ànega, va volar fins a la part més baixa (els aneguets estaven a la part del mig, a la foto abans de els roques grans que es veuen) i després va anar-los a buscar. 

La veritat és que nosaltres ens vam preocupar molt més que el que ho va fer ànega. De totes maneres, he de dir que nosaltres no erem les úniques persones observant a aquesta petita família. També es va parar un dona amb un nen petit, la gent que passava afluixava i mirava què estava passant... 

Sort que al final la història va acabar amb un final feliç, la mama ànega i els seus dos aneguets nedant riu avall. 

Espero que us hagi agradat aquesta petita historieta! 

Molts petons. 

Unes quantes fotos de Lapònia... -- EDITAT

EDICIÓ: Bé, acabo d'editar el post amb uns quants peu de foto. Espero tenir acabat el post de Lapònia en breu. Però hi ha tantes coses a explicar, i que faig cada dia... que costa tenir temps per tot. Però bé, de moment us deixo amb aquest incís del que va ser el cap de setmana. 

Espero que us agradi. 

Àrea principal a Auttiköngäs: l'edifici de darrera serà un bar. 

Tots nosaltres dins d'una canoa antiga. 

Mapa de Finlàndia on podeu veure a on està Auttiköngäs.

Maquinaria antiga.

Cascada al començament de la ruta. 

L'estructura de fusta que hi ha a la part dreta de la imatge, l'utilitzaven per fer baixar troncs de fusta. 

L'Antoine observant el riu. 

La ruta va vorejant el riu. 

Aquesta és l'estructura a la que em referia. 

Formiguer enorme, n'estava ple. 

En Martin parant una mica el sol.

En Mohamed relaxant-se observant la natura al nostre voltant. 

Els pins tenen l'escorça ben taronja/vermellosa. 

Parada a una de les "cabanyes" (hut en anglès) que hi ha a la zona. Està tot molt ben organitzat.

La cabanya ja té la zona preparada per fer foc just davant. 

"Click" ha sigut el soroll del cap de setmana. En Mohamed s'ha passat el dia fent-se autofotos.

Mosquits, n'estava ple. Només arribar ens vam ben perfumar amb el meu repel·lent i crec que els vam espantar prou bé, perquè no ens van pas picar.

L'Antoine, descansant al sostre de la cabanya. 

L'Hélène i en Martin redactant la nota per la llibreta que hi havia a la cabanya. 

La nostra nota. 

Mohamed, Antoine i Hélène al pont penjant. 

Punt per observar la vista. 

Serà necessari fer auto-stop per tornar a Rovaniemi?

Un dimecres qualsevol...

El dimecres passat vam trobar-nos a la tarda a l'estació per comprar els bitllets per les pròximes excursions. El primer destí, divendres cap a Rovaniemi. El segon destí, el pròxim cap de setmana a Turku. La vida a Oulu, està farcida d'activitats i més activitats. Però és del que es tracta no? 

Mohamed, Antoine, Hélène, Karim, jo i Martin davant de l'estació. 

Després de comprar els nostres bitllets, aprofitant que feia sol (el primer dia durant la setmana), vam dir d'anar a passar la resta de la tarda a un dels molts parcs que té la ciutat. L'escollit va ser Hupisaaret, que significa funny islands (illes divertides). La Merja, una de les noies finlandeses, ens va explicar que li van posar aquest nom perquè representa que és un dels llocs on la gent d'Oulu va a passar la tarda al aire lliure i a passar-s'ho bé. 

En Mohamed tirant una foto a la meva preparació de foto automàtica!

Tots en bici menys en Martin, que no en té. 

 I és ben veritat que la gent bé a aquest parc a passar la tarda. Vam veure aquest grup de tres dones, ballant. No sabiem què era el que ballaven, així que la relacions públiques del grup, Hélène, va pregunta'ls-hi. Resulta que la dança que ballaven era israeliana.  

Tres dones ballant danses israelianes. 

També hi havia un grup de gent preparant-se per fer un pícnic al aire lliure. Era com a les pel·lis, estovalles al terra, la gent asseguda al voltant i una mini barbacoa portàtil per coure la carn. La veritat és que em van fer enveja. Un plan molt xulo tenien muntat! 

També hi havia moltes famílies amb nens petits al costat del llac alimentant els ànecs. La Liisa em va explicar que els finlandesos tenen un nom especial per aquest tipus d'ànecs, l'alimentació dels quals, és bàsicament el menjar que els donen els humans. Ara no recordo el nom ben bé, però us una cosa com "pulla" (el tíic menjar que els hi donen) "ànec". Realment, aquest ànecs no són pas normals del tot, perquè no tenen pas gens de por al humans. Per tal de menjar, s'acosten tot el que calgui, fins i tot arriben a tocar la persona. 

Pel que sembla també és un lloc típic on fer-se les fotos de casament, cada cop hi veig alguna parella. És normal de fet, és un lloc molt bonic. 

Vam anar a un cafè que hi ha dins d'un hivernacle i vam berenar allà. Tot molt bonic. Vam passar una bona tarda xerrant i menjant pastes típiques finladeses. De moment no em puc pas queixar del menjar finlandès, és bastant bo tot. Tot i que, es passen amb les patates, les posen a tot arreu!

(Ja no puc posar més fotos, el wifi ha decidit que ja havia treballat prou per avui. De fet, poder penjar tantes fotos des de casa és tot un rècord!). 

Després del berenar, vam tornar cap al centre donant un última volta pel parc. Vam veure una mama ànec i els seus dos aneguets. Una monada, però quina mala mare! (Quan pugui penjar fotos ja us explicaré perquè...)

Un cop al centre, vam anar a sopar. En una pizzeria (n'hi ha moltes), aquest cop no a Da Max, sinó a una millor. Em vaig demanar pizza amb ren. Estava bona. :D 

I després del sopar, vaig donar la jornada per acabada perquè l'endemà tocava hospital. 

Aviat, penjaré i us explicaré l'aventura d'aquest cap de setmana a Lapònia. Com a avançament, només dir-vos que ens ho hem passat genial! 

Molts petons. 

Les pràctiques

L'hospital OYS.

Encara que potser no us ho sembli, passo unes quantes hores cada dia a l'hospital. Concretament de 7:30 o 8:00 a 14:00. Sis hores diàries. No està malament. 

Doncs bé, us faré un resum del que han estat les pràctiques fins al moment. 

La primera setmana, com ja he comentat, vaig estar a la UCI. La veritat és que no m'esperava anar allà, però la veritat és que em va agradar. Sobretot, perquè vaig tenir molta sort amb el meu doctor, que a part de ser divertit, m'explicava moltes coses, tan mèdiques com no. De totes maneres, a la UCI no podia fer moltes coses. Però hi ha haver dos casos que van ser interessants. Un era un nen de 6 anys que havia sigut atropellat. Feia coseta veure'l allà tant petit i amb tants de tubs... però les infermeres el cuidaven molt bé. Amb molta delicadesa. Van provar de despertar-lo un parell d'ocasions, però no va respondre. Hagués sigut una gran alegria veure'l fer alguna cosa. El meu penúltim dia  a la UCI, vam traslladar-lo a la UCI pediàtrica, ja que estava en situació més estable. 

L'altre cas, era un noi d'uns 30 anys que havia caigut d'un tercer pis. Realment era un cas molt greu perquè tenia hematoma intracranial, fractura de pelvis, colze, vàries costelles, vertebra cervical... Vaja, una mica de tot. Un dia li vam fer una broncoscòpia i jo també vaig participar. Va estar bé! Durant el meu últim dia a la UCI, el doctor volia comprovar si disminuïnt la sedació el pacient responia. El doctor li va estar parlant i estimulant-lo, però el pacient no va fer res. Una mica més tard, quan el metge estava gravant la cinta explicant la situació del dia. Aquí, no ho escriuen ells, sinó que ho graven i després hi ha una altra persona que ho passa a l'ordinador. Mentre el doctor estava gravant, jo anava mirant al pacient (entre d'altres coses per ocupar el temps), i vaig veure que començava a fer coses amb els ulls. Com tancar-los molt fort... 

Li ho vaig dir al doctor, i ell va dirigir-se immediatament cap al pacient que aquest cop si que va respondre. Va ser una bona alegria. No va parlar, evidentment, però va complir totes les ordres que el metge li va donar. La resta de l'últim dia allà va transcorre amb normalitat. 

Aquesta setmana he estat fent pràctiques al quiròfan d'ORL (otorrinolaringologia). Tenen 5 quiròfans, però ara a l'estiu només n'utilitzen 2. Així que el dilluns va ser el dia més avorrit de la meva vida. Només vaig veure dos operacions (amigdalectomies) que van acupar màxim 2 hores en total. La resta del temps, 4 hores, les vaig passar a la saleta dels anestesistes (vaig redactar la major part del post titulat "Divendres - part 1"). 

Afortunadament, al  llarg de la setmana la situació ha anat millorant. Dimarts van operar a un pacient espanyol. El pacient parlava suec, però tampoc amb molta fluïdesa i en algun moment tenien problemes de comunicació. Al veure la situació, i que els metges m'havien dit que era espanyol i que si volia li digués alguna cosa, em vaig presentar al pacient i vaig començar a fer de traductora. Va estar bé, perquè així estava més ocupada i em sentia útil. A més a més, a tots els finlandesos els va fer molta gràcia sentir-me parlar en castellà. 

L'home just abans que s'adormis, em va explicar que un altre cop que l'havien operat li havien dit que té sang de la reialesa. Em va dir que al febrer aniria a les Canàries (d'on és ell) a conèixer la seva nova néta i de passada a averiguar la seva possible procedència de la reialesa. 

És graciós, com és la sang reial? Blava? O és que tenen un grup sanguini únic i exclusiu els membres reials? 

Un cop va acabar la intervenció i el pacient ja estava ben despert, vaig anar amb la cirurgiana a explicar-li al pacient com havia anat tot. Va estar bé fer de traductora. 

Ahir vaig veure l'extirpació d'un tumor de glàndules salivals enorme. El pacient li havia anat creixent un "bulto" durant 20 anys i ara aquest "bulto" tenia un tamany més gran que dues pilotes de tenis. És increïble com la gent deixa passar el temps. L'anestèsia i la preparació del pacient va durar 2h aproximadament. Va ser una intubació molt difícil, ho van haver de fer pel nas i va costar. Un cop intubat, van haver d'afeitar-li la barba que tenia per sobre del tumor. L'extirpació en si va durar 3h ben bones. Un cop tret, el tumor pesava 2,350kg. 

El meu uniforme.

Avui, el més interessant ha sigut que un pacient que l'estaven operant amb anestèsia local, per tant estava despert, al sentir que la cirurgiana m'estava explicant coses en anglès, ha preguntat: "És una estudiant?". La doctora al dir-li d'on era, ha dit, "Barcelona, és la ciutat on hi ha el millor equip de fútbol del món!". Evidentment, li he dit que estava 100% d'acord amb ell.