A la colla dels meus pares, des de fa molts anys hi ha la tradició d'anar, un cop l'any, a fer un pic de 3.000 m. Al prinicipi d'aquesta tradició s'hi anava al voltant de l'Onze de Setembre (motiu pel qual aquesta excursió és coneguda a casa meva com l'excursió de l'Onze de Setembre). Amb els meus pares, i algun cop també la meva germana, hi havia anat uns quants anys. Llavors, però, va haver-hi un parell o tres d'anys que no es va poder fer el cim per males condicions meteorològiques, i per això van decidir adelentar l'excursió a l'últim cap de setmana d'agost. Aquí va ser quan jo vaig deixar de poder anar-hi, últim cap de setmana d'agost estava a tocar als exàmens de setembre...
Aquest any però, per algun motiu es va decidir anar-hi el cap de setmana de 7 al 9 de setembre. I jo estava lliure!!! Així que em va faltar temps per apuntar-m'hi.
Només acabar l'últim examen, els meus pares, la meva germana i en Cesc em venien a recollir a Barcelona per marxar direcció Lleida. Vam fer el camí tot atravessant Catalunya i gaudint del paissatge. Primer passant pel costat de les muntanyes de Montserrat, per després finalment acabar adentrant-nos a la plana farcida de camps de Lleida.
Mentre passàvem aprop de Lleida, el sol estava a punt de pondre's deixant a tot voltant nostre un tint de color taronjós.
Sense arribar a entrar a la ciutat de Lleida en cap moment, vam dirigir-nos més al nord, direcció a Aneto, un petit poble a cavall entre la província de Lleida i la de Huesca.
Vam seguir la carretera que ens va portar a atravessar pobles on l'olor de poma n'era el seu especial perfum. A mesura que anàvem avançant i augmentant en metres per damunt del nivell del mar, l'olor a poma es va anar difuminant per l'olor dels arbres d'alta muntanya. Els meus sentits estimulats de forma exuberant mentre treia el cap per la finestra.
No gaire més tard se'ns va fer fosc, impedint-nos així de gaudir del bonic paissatge que ens rodejava. Però com molt bé diuen, una cosa "dolenta" sempre s'acompanya d'una cosa bona. Les estrelles van començar a brillar amb la seva característica esplendor, però aquest cop al no tenir la contaminació lumínica característica de les ciutats, nosaltres en podíem gaudir al 100%.
Al voltant de dos quarts de 10 de la nit, vam arribar a lloc. Allà, ens esperaven uns quants del nostre grup i la simpàtica família que porta la casa rural on vam anar a dormir. Tot estava apunt per sopar.
No massa més tard, vam anar a dormir. L'endemà ens esperava un dia llarg i dur.
Vam seguir la carretera que ens va portar a atravessar pobles on l'olor de poma n'era el seu especial perfum. A mesura que anàvem avançant i augmentant en metres per damunt del nivell del mar, l'olor a poma es va anar difuminant per l'olor dels arbres d'alta muntanya. Els meus sentits estimulats de forma exuberant mentre treia el cap per la finestra.
No gaire més tard se'ns va fer fosc, impedint-nos així de gaudir del bonic paissatge que ens rodejava. Però com molt bé diuen, una cosa "dolenta" sempre s'acompanya d'una cosa bona. Les estrelles van començar a brillar amb la seva característica esplendor, però aquest cop al no tenir la contaminació lumínica característica de les ciutats, nosaltres en podíem gaudir al 100%.
Al voltant de dos quarts de 10 de la nit, vam arribar a lloc. Allà, ens esperaven uns quants del nostre grup i la simpàtica família que porta la casa rural on vam anar a dormir. Tot estava apunt per sopar.
No massa més tard, vam anar a dormir. L'endemà ens esperava un dia llarg i dur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada