Els nostres despertadors van sonar una mica abans de les sis del matí. Vam acabar de preparar les nostres motxilles i vam dirigir-nos cap al menjador per poder fer un esmorzar que ens donés molta energia per afrontar el llarg dia que teníem per endavant.
Un cop llestos, i encara de fosc, vam marxar direcció a Vinyal, on la resta del grup estava allotjat. Allà vam trobar-nos amb la resta del petit grup (èrem 10 en total) que anàvem a fer el cim.
Després de donar-nos els bons dies encara amb cares de son, vam pujar als nostres cotxes per dirigir-nos cap al lloc d'inici de la nostra ruta, la presa de Cavallers, una porta d'entrada al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Vam aparcar els nostres cotxes, i després de preparar-nos les últimes coses, a un quart de vuit del matí començàvem a caminar.
El sol ja havia sortit quan vam començar a caminar, però encara no havia arribat prou amunt com per il·luminar la vall per on passàvem. De moment només il·lumiva la part més alta de les muntanyes.
 |
| El reflexe de les muntanyes il·luminades a les aigües del Pantà de Cavallers. |
En un punt del camí ens vam trobar aquest gos. Ens mirava de lluny i no es deixava tocar practicament. A més a més, es posava a udolar des d'un punt elevat. Com havia anat a parar aquell gos allà? Estava perdut? Udolava per reunir la seva "manada" de la qual s'havia perdut? Era un gos salvatge?
Molts dubtes, que mai sabré. I només espero que ell estigui bé.
El lloc de la foto que hi ha continuació és un dels més bonics que vam passar al llarg de les 14h de caminada que vam fer durant tot el dia. No us agrada? A mi moltíssim!!!
 |
| En Cesc en un dels llocs més bonics per on vam passar. |
Vam seguir encara un bon tall més fins arribar al Refugi de Ventosa i Calvell, on, després de 2h caminant, vam fer la parada de l'esmorzar.
 |
| Les muntanyes del fons de la foto em recorden els Tres Reis. |
Aquestes són les magnífiques vistes que es poden observar des del refugi. Un esmorzar amb aquest paisatge mai pot sentar malament oi?
 |
| Estany Negre amb el massis dels Bessiberri (dreta, no surt complert) i Comaloforno (esquerra) al fons. |
Després del descans pertinent i de la recàrrega d'energia, vam seguir direcció al cim. Encara ens quedava un bon tram de l'excursió per fer.
El tram que vam trobar només començar a caminar, estava ple d'estanys, uns més grans i altres més petits, però tots ben bonics.
 |
| La Laia i en Cesc atravessant un rierol. |
 |
| En Sebastià i en Jordi. |
 |
| Les meves xiruques mentre atravessava un rierol per unes fustes. |
A mesura que anàvem avançant en la distància recorreguda i que anàvem sumant metres d'altitud, el camí, evidentment, s'anava fent cada cop més complicat.
Les dos últimes hores de camí (o potser més i tot) van ser per una inacabable tartera. Aquest tram va ser molt i molt dur! No podia fer més de dos passos seguits, m'havia de parar per descansar uns segons abans de poder continuar cap amunt.
 |
| Veieu les roques apunt de caure? Quin escàndol que faran el dia que caiguin!!! |
 |
| Molt apunt d'arribar al cim de la Punta Alta de Comalesbienes. |
Hem fet el cim!!! Sí! En alguns moments del camí havia semblat impossible, però caminant a poc a poc i amb paciència, hi hem arribat!
Després de caminar unes 7h, teníem 3.014 metres als nostres peus!!!
 |
| El nostre grup parlant amb dos noies que ens vam trobar al cim. |
 |
| En Cesc molt agosarat a una vora del cim. |
I evidentment, les vistes des de dalt del cim no ens van decepcionar. I per fer-ho més encantador, el cel ple de núvols com de cotó fluix.
 |
| Vistes a un costat del cim. |
 |
| Vistes cap a l'altre costat del cim. |
 |
| Jo amb les vistes al fons, per corroborar que hi vaig arribar. No fos cas us pensèssiu que això era un "farol". |
Aquest va ser el nostre, de la meva germana i meu, segon 3.000m. Tot i que no va ser el nostre segon intent. El meu primer 3.000 va ser fa molt de temps el Neouvielle (Pirineu francès). El següent any, vam intentar fer el Pic de Culfreda, però a pocs metres del cim, va començar una tempesta de llamps i trons i vam decidir girar cua abans que la cosa s'intensifiqués massa. Així, la meva germana es va quedar sense poder fer el seu primer 3.000 i jo sense poder fer el segon.
Llavors jo ja no vaig poder apuntar-me a cap més excursió, però la meva germana si. Així al següent any, degut al mal temps tampoc van poder fer el cim (tot i que crec que aquest cop ja no van ni poder començar). El següent any però, sí que van poder arribar a fer cim, el del Bessiberri (Sud, si no m'equivoco).
I així la meva germana va fer el seu primer 3.000 l'any passat!
 |
| Aquí suposadament estem dient que és el nostre segon 3000. |
Després d'una estoneta al cim, temps just per gaudir de les vistes, fer una petita queixalada i recuperar forces, hem començat el camí de tornada.
Era bastant tard, el cel s'estava començant a tapar, i tornar a fer el mateix camí significava unes 5h de caminar. Era massa temps per poder arribar a temps als respectius hostals per sopar. Així que va decidir baixar pel dret!
I tant dret que era!!! Tant que no hi havia ni camí, els camps tenien l'herba molt alta (perquè no hi havia ni una vaca allà dalt de lo dret que era) i a més a més amb forats bastant fondos on calia vigilar no posar el peu.
Abans de fer un cas, calia comprovar amb els bastons que allò era terra ferma, i no un forat mig tapat.
 |
| El grup descansant mig coberts amb l'herba alta. |
He de dir que sort en vaig tenir de portar bastons aquest cop, aquesta baixada amb tant de pendent, sense els pals, m'hauria destrossat els genolls. Ara, de la força que vaig fer amb els braços, l'endemà tenia "agulletes" també als braços! ;)
Després d'unes 3-4 hores de baixada, vam arribar per fi al camí que rodejava l'estany de Colomers. Caminar per un camí planer i fàcil després de tantes hores per alta muntanya era una delícia.
El fer les primeres passes per aquest camí, el primer que em va venir al cap va ser:
"És tota una delícia anar-s'hi passejant." i "És anar per camins que són sembrats de roses."
Frases del text de l'obra "Les dones sàvies" de Molière que vaig interpretar amb el meu grup de teatre fa 2 anys. I és que era ben cert!
Finalment, després de caminar aproximadament unes 13h, vam arribar de nou als nostres cotxes.
De camí als nostres hostals, es va posar a ploure de valent. Vam tenir molta sort que la pluja va aguantar, perquè sinó a part que haguèssim quedat molls com ànecs, ens podríem haver fet mal baixant per on baixàvem si hagués estat moll.
En definitiva, un dia intens i esgotador, però ha valgut la pena al 100%.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada