Les pràctiques

L'hospital OYS.

Encara que potser no us ho sembli, passo unes quantes hores cada dia a l'hospital. Concretament de 7:30 o 8:00 a 14:00. Sis hores diàries. No està malament. 

Doncs bé, us faré un resum del que han estat les pràctiques fins al moment. 

La primera setmana, com ja he comentat, vaig estar a la UCI. La veritat és que no m'esperava anar allà, però la veritat és que em va agradar. Sobretot, perquè vaig tenir molta sort amb el meu doctor, que a part de ser divertit, m'explicava moltes coses, tan mèdiques com no. De totes maneres, a la UCI no podia fer moltes coses. Però hi ha haver dos casos que van ser interessants. Un era un nen de 6 anys que havia sigut atropellat. Feia coseta veure'l allà tant petit i amb tants de tubs... però les infermeres el cuidaven molt bé. Amb molta delicadesa. Van provar de despertar-lo un parell d'ocasions, però no va respondre. Hagués sigut una gran alegria veure'l fer alguna cosa. El meu penúltim dia  a la UCI, vam traslladar-lo a la UCI pediàtrica, ja que estava en situació més estable. 

L'altre cas, era un noi d'uns 30 anys que havia caigut d'un tercer pis. Realment era un cas molt greu perquè tenia hematoma intracranial, fractura de pelvis, colze, vàries costelles, vertebra cervical... Vaja, una mica de tot. Un dia li vam fer una broncoscòpia i jo també vaig participar. Va estar bé! Durant el meu últim dia a la UCI, el doctor volia comprovar si disminuïnt la sedació el pacient responia. El doctor li va estar parlant i estimulant-lo, però el pacient no va fer res. Una mica més tard, quan el metge estava gravant la cinta explicant la situació del dia. Aquí, no ho escriuen ells, sinó que ho graven i després hi ha una altra persona que ho passa a l'ordinador. Mentre el doctor estava gravant, jo anava mirant al pacient (entre d'altres coses per ocupar el temps), i vaig veure que començava a fer coses amb els ulls. Com tancar-los molt fort... 

Li ho vaig dir al doctor, i ell va dirigir-se immediatament cap al pacient que aquest cop si que va respondre. Va ser una bona alegria. No va parlar, evidentment, però va complir totes les ordres que el metge li va donar. La resta de l'últim dia allà va transcorre amb normalitat. 

Aquesta setmana he estat fent pràctiques al quiròfan d'ORL (otorrinolaringologia). Tenen 5 quiròfans, però ara a l'estiu només n'utilitzen 2. Així que el dilluns va ser el dia més avorrit de la meva vida. Només vaig veure dos operacions (amigdalectomies) que van acupar màxim 2 hores en total. La resta del temps, 4 hores, les vaig passar a la saleta dels anestesistes (vaig redactar la major part del post titulat "Divendres - part 1"). 

Afortunadament, al  llarg de la setmana la situació ha anat millorant. Dimarts van operar a un pacient espanyol. El pacient parlava suec, però tampoc amb molta fluïdesa i en algun moment tenien problemes de comunicació. Al veure la situació, i que els metges m'havien dit que era espanyol i que si volia li digués alguna cosa, em vaig presentar al pacient i vaig començar a fer de traductora. Va estar bé, perquè així estava més ocupada i em sentia útil. A més a més, a tots els finlandesos els va fer molta gràcia sentir-me parlar en castellà. 

L'home just abans que s'adormis, em va explicar que un altre cop que l'havien operat li havien dit que té sang de la reialesa. Em va dir que al febrer aniria a les Canàries (d'on és ell) a conèixer la seva nova néta i de passada a averiguar la seva possible procedència de la reialesa. 

És graciós, com és la sang reial? Blava? O és que tenen un grup sanguini únic i exclusiu els membres reials? 

Un cop va acabar la intervenció i el pacient ja estava ben despert, vaig anar amb la cirurgiana a explicar-li al pacient com havia anat tot. Va estar bé fer de traductora. 

Ahir vaig veure l'extirpació d'un tumor de glàndules salivals enorme. El pacient li havia anat creixent un "bulto" durant 20 anys i ara aquest "bulto" tenia un tamany més gran que dues pilotes de tenis. És increïble com la gent deixa passar el temps. L'anestèsia i la preparació del pacient va durar 2h aproximadament. Va ser una intubació molt difícil, ho van haver de fer pel nas i va costar. Un cop intubat, van haver d'afeitar-li la barba que tenia per sobre del tumor. L'extirpació en si va durar 3h ben bones. Un cop tret, el tumor pesava 2,350kg. 

El meu uniforme.

Avui, el més interessant ha sigut que un pacient que l'estaven operant amb anestèsia local, per tant estava despert, al sentir que la cirurgiana m'estava explicant coses en anglès, ha preguntat: "És una estudiant?". La doctora al dir-li d'on era, ha dit, "Barcelona, és la ciutat on hi ha el millor equip de fútbol del món!". Evidentment, li he dit que estava 100% d'acord amb ell.